PARAULES

“Paraules, paraules...paraules”. Això contestà en Hamlet quan li varen demanar què estava llegint.

I tenia raó, llegim paraules, xerrem paraules, ens comunicam amb elles, són el vestit dels nostres pensaments. Sense les paraules, què serien les nostres idees? No arribarien a existir, sols dins els nostres caps, però no arribarien mai en lloc. Sense les paraules , com faríem saber als altres que volem o què pensem?

Se’ns ha donat aquest valuós tresor per tal que poguem expressar allò que sentim.

Hi ha paraules que ens sonen a música celestial, a pa de pessic , a cotó de sucre, a mel dolça i daurada.

Quan les escoltam  és com si la mare ens abracés, com si l’esser estimat ens fes una besada.

Paraules que alegren, que conhorten, que ens fan riure, que ens acaronen la oïda.

I n’hi ha d’altres que són un gerro d’aigua gelada, con un ferro que ens traspassa el cor.

Quan es diuen el sol s’apaga, cau la fosca i tot es torna negra i fred, com si ens prenguéssim la vida.

Hi ha paraules que sonen buides, desdibuixades, grises, sense vida, tant, que seria millor esborrar-les perquè no fan cap bé. No haurien d’existir.

D’altres, ben al contrari, volen dir tantes coses que no les podem pair, són feixugues, denses, massa espesses.

Hi ha paraules que tots volem escoltar, que les esperam i desijam , i de vegades no arribem a escoltar mai.

I d’altres que es callen per por de deixar-les anar.

N’hi ha d’alegres, i de tristes.

N’hi ha de llargues i de curtes.

Paraules tímides, i agosarades.

N’hi ha... bé, tot un ventall infinit de paraules diferents, unes desitjades, d’altres temudes, unes esperades, d’altres oblidades.

Però totes, absolutament totes tenen un significat, i segons el moment en  que siguin pronunciades ens pujaran al cel o ens enviaran de cap al infern.

Quines paraules t’agraden? Quines et fan por?

M’agrada la paraula atzavara, i aixovar, perquè sonen bé i em fan por escruixir i esberlar perquè em provoquen esgarrifances.

M’agrada acotxar i acaronar, perquè t’acosten als qui estimes i em fan por espaordir i escorxar perquè t’allunyen.

Em fan riure xiuxiuejar, saliquejar, ensucrar, trencadís, saltironejar, perquè et fan pessigolles quan les dius o quan les fas.

Em fan plorar morir, patir, enyorar, perquè volen dir llunyania.

Em fan falta estimar, abraçar, conversar, besar, perquè impliquen companyia.

No em calen odiar, rebutjar, menysprear, perquè volen dir ignorància i injustícia.

I també m’agrada xocolata, perquè es dolça, i cotó perquè es blan,

No m’agrada tolerància perquè implica obligació, m’agrada respecte perquè vol dir convivència.

Però la meva qüestió és: Si tenim tantes paraules, que volen dir tantes coses, que ens serveixen per xerrar, per explicar-nos les coses, per què no xerram més sovint? I quan ho fem Per què no ens escoltam?

No basta només amb xerrar, també s’ha d’escoltar.

Darrerament és molt freqüent veure grup de persones xerrant tots alhora, les paraules volen com sagetes d’un cantó a l’altre, però ningú escolta.

Tots pensam que tenim moltes coses a dir, i molt importants, tant que no ens prenem la molèstia d’escoltar que volen dir els altres. No ens cal, la raó està del nostre costat. El problema és que els altres pensam el mateix.

Així que ens passam hores i hores xerrant sense dir res. I en acabar tots arribam a la mateixa conclusió: No hi ha res a fer, amb aquesta gent no es pot parlar.

Potser aquesta seria una bona opció: parlar, no només xerrar, no deixar anar les paraules de manera esbojarrada i atrotinada, sinó callar de tant en tant i escoltar l’altra part. Ens sorprendríem de ben segur de lo fàcil que seria entendre´ns.

El mon que ens envolta és cada cop més hostil i materialista. La gent ha perdut la capacitat de comunicar-se. Ens enviam missatges a través de pantalles d’ordinador o del telèfon, paraules sense rostre, sense veu, mal escrites moltes vegades, tant és.

Tot es pot fer des de casa, sense sortir al carrer. Ja no ens cal tractar amb les persones, un correu electrònic, un wasap, i ja està, no tenim ni que molestar-nos en parlar.

Les properes generacions transmutaran i perdran la veu, tanmateix no la faran servir. Naixeran amb uns dit llarg i prims per arribar a totes les tecles del ordinador sense passar gens de pena.

I seran grassos i rodons perquè no es mouran de sa cadira. El mon a l’abast de la ma des de el sofà de casa.

Cada vegada més comunicats amb l’altre cap de la galàxia , però més aïllats del veïnat del costat.

Seran capaços de saber que passa a Mart o Júpiter o  a la quinta forca, però no sabran que passa a ca seva.

Què voleu que us digui?

A mi m’agrada sortir al carrer, xerrar amb la gent, que em contin coses i escoltar-los i viure la vida real, no la de la pantalla.

Això és el que falta al mon en que vivim: més paraules, més escoltar-nos, més mirar-nos cara a cara.

“Paraules, paraules...paraules”

L'Inconsistència del conscient

Benvolgut Sr. Freud:

Avui és un dia de muses i gavines. De recerques infructuoses. Que te cerc i no et trob. Que me trobes i no hi soc. Que ens pensem i no ens tenim. Que ens tenim  i no ens veim. Que ens veim  i no ens toquem. Que ens toquem i no ens sentim.
Dia gris o blau, que tant es el color. On l'inconscient conscient, que sempre és molt més espabilat que el mateix conscient, ens diu que hi ha qualque cosa que no va bé. I no ho podem explicar, però ho sabem. Ho podem sentir. Ho podem escoltar. És un dia estrany. De muses i gavines.
Dia de converses mudes. De udols de vent que s'esmunyen pels finestrals i xiuxiuegen mots alats que volen pels racons mentre cerquen on agafar-se. I fugen per les portes obertes que no poden barrar el seu pas.
De ball de branques esbalotades, sorolloses, que s'engronssen inquietes. Que es conten una a l'altra històries secretes,arcanes mentre esberlen el silenci.
De bufades arramellades que arrabassen fulles a grapades i las fan pujar.Amunt, amunt, en un remolí esbojarrat i atrevit, sense aturall.
Les gavines xisclen i volen. Baixes, fregant el terra amb les ales .El bec obert amb un crit  que esglaia. Que diuen? Que conten? Que volen?

I les muses es deixen endur pel vent. Per les fulles. Per les ales. Pel vol de les gavines. I em conten històries. I se'n van. I tornen. I em fan mal. I em conhortan. Son dolces. O cruels. I petites. O gegantines.
I vull estar per elles. I no puc. I em vull seure a conversar. I el vent em porta enfora. I vull tornar. I m'enred mirant una fulla que s'enlaira. I torn i veig una gavina fugissera i em torn a encantar. I vull estar aquí. I alhora voldria ser a una altra banda.
I estic trista. I no sé perquè. O potser ho sé i voldria no saber-ho. La ignorància és atrevida. Potser sí,però també es descans. El què no sabem no ens pot fer mal. Allò què no es diu no existeix. Si no vestim els pensaments amb la consistència de les paraules no tenen vida. El silenci és conhort.És pau i quietut. És perfecció. No cal espenyar-lo amb renou de paraules. Callem .Mentre callam l'ànima reposa. El silenci ens alimenta l'esperit. I som lliures.I podem volar. Com las gavines. Con les fulles. Com les muses.
Les muses son difuses. Ara hi son i suara no. Efimeres i capritxoses. Despotes i tiranes. Gràcils i incorpòries. No les pots veure. O sí. No les pots tocar. Però elles a tú sí. El què no pots evitar és escoltar-les. Et parlen fluixet a cau d'orella o de vegades a crits des de lluny. En qualssevol cas no les pots ignorar. Quan arriben ho saps. Tenc una amiga que diu que les muses no avisen, i es cert. Mai saps quan vendran. Potser ara, més tard, demà... No tenen dia ni hora. L'únic cert és que venen. I quan ho fan volen que ho deixis tot i estiguis per elles .
La part insconcient del meu conscient continua inquieta
i no em deixa anar més enllà.
Ara mateix soc una fulla arrabassada pel vent. I necessit fugir, volar, lluny, molt lluny.
Sí, necessit volar, enfora, no importa on.
Es un dia de muses i gavines així doncs me'n vaig amb elles,allà on em vulguin portar. No sé quan tornaré. Estaré bé, això ho sé del cert.
Tot això li dic sr. Freud perquè no li vengui de nou si en tornar no soc la mateixa.Bé, de fet, ara mateix ja no ho som.
Les muses, les gavines i jo li enviem salutacions cordials.
Fins aviat, o no, benvolgut sr. Freud.

La ciutat esvaïda

M’he permès la llibertat d’encapçalar aquest escrit amb el mateix títol que la novel·la de Marius Verdaguer perquè jo, com ell en el seu temps, tenc aquesta sensació, que la ciutat, la meva estimada Palma, se està esvaint davant el meus ulls, que cada cop és menys ella o pitjor encara, que cada vegada hi ha menys d’ella, d’aquella Palma de la meva infantessa o de la meva jovenesa i em fa por pensar que restarà d’ella en la meva vellesa.

I no es només la desaparició de botigues d’aquelles de tota la vida, el que sacseja la meva ànima, sinó la pèrdua de la seva entitat, la seva fesomia canvia a cada minut i s’està transformant en una total desconeguda, una ciutat bruta, plena de gent externa que la utilitza per unes hores per la seva folgança i esbarjo i després la llença a les escombraries sense ni tan sols una engruna de remordiments.

Als matins els seus carrers són plens de rierols de gent que va amunt i avall, però en gran part són turistes de carns socarrades,calçons curts,gorra i càmera de fotos que caminen darrera un guia que els hi explica la història dels nostres edificis més emblemàtics, d’altres van per lliure amb el plànol a la mà i sovint es perden entre els carrerons de darrera la seu i van a parar a llocs insospitats però que també serveixen per a fer-se fotos i demostrar que hom ha estat allà, al cap i a la fi això és el més important: que tothom sàpiga on hem anat de viatge i el què hem vist.

Els horabaixes els carrers s’omplen encara més amb la gent que surt de compres, a mirar botigues, nines jovenetes en ramells o acompanyades de sa mare entrant i sortint de ses tendes, totes iguales, tant ses nines com ses botigues, calcomanies unes de les altres, la mateixa roba, els mateixos colors, les mateixes sabates, esclaves d’una moda que les fa iguales i les desdibuixa unes dins les altres, la originalitat no existeix, no s’usa.

Però és al vespre,quan les botigues tanquen i el brogit de la gent s’apaga quan la realitat de la ciutat es deixa veure.

Els carrers, despullats de la vestimenta coloraina que els vianants li proporcionen mostren els seus ossos descarnats i nuus i la brutor, la solitud i sobretot la tristor es poden sentir a flor de pell.

Tots els comerços mostren sobre les seves portes de ferro les marques, quasi indestructibles, d’això que anomenen: art de carrer, i que no és més que vandalisme, es miri per on es miri, clar que avui dia a qualsevol cosa li encolomen la etiqueta d’art, més d’un pintor es deu arrabassar els cabells dins la tomba.

Els rètols de “Es ven”, “Es traspassa”, “ Es lloga”, es poden veure penjants a un gran nombre de locals, alguns amb aspecte d’haver estar abandonats ja fa molt , alguns números de telèfon ja illegibles, esvaïts pel temps i l’oratge fan palesos  els dies o mesos des que foren penjants.

Una ciutat fantasma,esvaïda, perduda en el temps, plena de franquícies de roba moderna o de menjars de dubtosa salubritat, edificis antics modernitzats per dins i convertits en grans magatzems, sense tracte humà, tant és! Ara el que compta és fer-ho tot aviat, molt de pressa, per telèfon, o allò que en diuen “on line”, que vol dir a través de la gran, totpoderosa i màgica xarxa d’Internet, un lloc descarnat i desproveït  de qualsevol casta de sentiment però on pots fer i trobar el que vulguis, com vulguis i quan vulguis però sobretot ràpid, molt ràpid, perquè si hi ha una cosa que tots volem és que tot es faci aviat, com si no hi hagués demà, com si tinguéssim por de no arribar, de no ser a temps, de què? Això tant ens fa!

I aquesta dèria per la rapidesa és el que està matant la ciutat i de passada a noltros mateixos.

Encara record quan era petita i ma mare m’enviava a la botiga a comprar, aquelles botigues curulles de coses, amb prestatges que arribaven al sostre i la botiguera havia de fer servir un pal llarg que acabava en una mena de pinces per tal de poder agafar els productes que estaven més amunt, i te pesava les coses en aquelles balances blanques que tenien una mena de plat metàl·lic que, de vegades, era brut o estava abonyegat, però això no ens preocupava gaire, i anaves a comprar amb la teva senalla i et posaven les coses dins, sense bosses de plàstic, i les botelles eren de vidre, deixaves una buida i t’enduies una plena, no feia falta reciclar, i tot era més bo, la fruita tenia gust a fruita i la llet era llet, ni desnatada, ni sense això ni sense allò, tot natural i la gent era i estava més sana, per dins i per fora.

Als carrers no s’amuntegava el fems, perquè no se’n feia tant com ara, les coses eren naturals, els envasos eren mínims, el plàstic era quasi un desconegut a les nostres cases, els contenidors eren pocs però suficients i no hi havia trastos al seu voltant, ni bosses pel terra, i ni la meitat de brutícia i pudor que ara es troba per tot arreu.

Ara la ciutat es perd dins una mar de brutor,de bosses,de cartrons, de plàstics, de vidres, tenim contenidors de tota casta i colors envaint els carrers i les nostres cuines, gairebé necessitem una cambra a ca nostra només pels poals del fems i tanmateix estem envoltats de escombraries, i la pudor, aqueixa pudor punyent i agre, ens envolta allà on anem.

Sí, abans les persones eren més sanes, en tots els sentits, ens coneixíem, xerràvem, ens escoltàvem, fèiem allò que es diu relacionar-nos uns amb els altres, potser ses coses anaven més a poc a poc, però tampoc no ens calia tanta pressa com ara, teníem temps per als fills, per als pares, per noltros, per tot, i això Palma ho notava, es sentia estimada i acotxada per tots, la gent gaudia de la ciutat, la respectava, la cuidava, la netejava, la vivia, ens importava, era el lloc on vivíem, on havien viscut els nostres avantpassats i on viurien els nostres fills i per això la mimàvem i teníem cura d’ella.

Però això era abans, ara sembla que ja no ens importa, potser perquè els pares ja no hi son, els nostres fills han hagut de partir a altres indrets a cercar feina i noltros sabem que aviat també ens anirem a un altre lloc.

Sí, Palma, aquella Palma estimada s’esvaeix davant els meus ulls, cada cop que la veig ha perdut un boci més, una nova porta tancada, un nou edifici esbucat, una altra història acabada, oblidada, nous adéus, velles llàgrimes.

I per damunt de tot la pena de que les generacions que vendran no sabran ni coneixeran mai la vertadera Palma, aquella de carrers empedrats i  nets, de botigues de paraigües i guants, de merceries i ferreteries, de cafès amb solera i cinemes d’una sola sala on oferien dues pel·lícules .

La meva ciutat estimada, esvaïda per la desídia, abatuda pel temps,vençuda per la modernitat, ofegada per la brutor, oblidada pels seus.

Potser noltros també ens esvaïm, mica en mica, cada dia una engruna i un matí quan el sol surti,senzillament, ja no hi serem i aquesta ciutat estimada haurà entrat a formar part de l’univers de les ciutats perdudes,aquelles que sols existeixen en els records dels qui les conegueren i que, quan aquests moren, moren amb ells.

   

     

LLOBADA

Hi ha sentiments que pensàvem estaven oblidats i guardats per sempre  i de cop es tornen a posar al nostre davant amb la mateixa força que quan vàrem decidir treure'ls de les nostres vides.

Tot d'un plegat m'ha vingut al cap una imatge: uns llençols estesos al sol,sacsejats per un vent impetuós i irreverent que els infla i els fa voleiar amb força, amb la pretensió d'arrabassar-los dels fils i emportar-se'ls,salvatge,arcà,possessiu..., i unes mans febles,toves i maldestres que intenten a la desesperada agafar-los i plegar-los per tal de no perdre'ls en la desigual lluita amb l'enfurismat tità.

Els guardes a l'armari, rebregats i mal plegats, tant és, l'important es que no han fugit, són allà, amb tu, per sempre, oblidats al prestatge més alt, el més difícil d'arribar, no importa, no els necessites a prop, sols vols saber que són al teu abast, que si allargués la mà els pots tocar, per a què? no ho saps, i tanmateix no t'importa, però els vols perquè són teus.

Hi ha sentiments que són com aquests llençols, rebregats, manyuclats, oblidats, mal plegats a un prestatge al qual no arribes, els varem arraconar un dia, fa molt de temps, tant que hem perdut el compte, perquè no els volíem a la nostra vida, perquè ens feien mal, perquè ens rosegaven per dins, perquè no ens duien en lloc, perquè ens feien plorar, i vàrem pensar que així els feríem fora per sempre.

Però un dia sense voler els tornem a trobar i sense saber molt bé que són els estirem per veure'ls millor i aleshores descobrim que amagats dins les rues encara bateguen, forts i punyents com abans, o potser més.

Els cants s'enfilaven a l'aire, les veus s'enllaçaven unes amb les altres i l'espai s'omplia dels versos harmoniosos.

Quan callaven els cantaires s'escoltava una veu, no era la seva veu, però sí las seves paraules ,no era el seu alè però sí el seu esperit, no era la seva presència però sí la seva essència.

Unes notes poderoses varen rompre el silenci, unes notes dolces, que cargolaven entre els dits de l 'intèrpret, s'esmunyien entre les seves mans i s'esbandien pel recinte.

Vaig tancar els ulls i em vaig transportar a un altre lloc, un altre temps, un altre moment...

Un vespre d'hivern, una aula petita, amb un finestral al carrer, un piano blanc i les seves mans solcant el teclat, mentre deixaven anar les notes suaus, malenconioses, lentes d’en Satie, amb els ulls tancats la força de la melodia era més intensa i profunda, m'embolcallava i em feia estarrufar,m'agafava una mà amb l'altra per no deixar-les partir, per refrenar el desig que les omplia de ganes de acaronar-li el clatell , les espatlles , per llençar-me al seu coll i abraçar-lo.

Vaig tornar obrir els ulls de cop per foragitar la pertorbadora visió, la música continuava sonant,desvetllant sensacions, arruixant ombres,no era la mateixa música d'aquell dia però tant era, allò que pensava adormit va despertar.

Fou del tot inesperat i sobtat però en qualsevol cas allò no va ser el més esgarrifós, el pitjor fou adonar-me que el què sentia era molt diferent del què vaig sentir  llavors.

No era la mateixa ansietat, aquella febre enamorada que em feia mal quan pensava en ell, aquell cremor d'ànima que somiava amb els seus braços, aquella fam de besades que es delia pels seus llavis.

No, no era això, era una altra cosa, una mena de buidor, de mancança, una enyorança d'aquell atordiment enamorat i malaltís, una tristor llunyana del què vaig tenir i perdre, un plor per l'amic absent, la certesa d'un temps que mai tornarà.

Va acabar la música i la veu tornà a parlar, entre mig de les noves paraules vaig reconèixer el seu nom, em va acaronar l’oïda i va ser com un bàlsam per la meva angoixa,feia tant que sols no l'anomenava que tornar-lo a sentir em va alleugerir ,com treure'm un pes de sobre.

I el dolor es va apaivagar i cap i cor feren les paus, tot era al seu lloc, altre vegada, tot estava bé.

La sala va resplendir amb un retrò de mamballetes, em vaig unir a la resta i aleshores una petita humitat als ulls em va fer adonar-me'n que unes llàgrimes indiscretes lliscaven galtes avall, les vaig decantar amb sorpresa, altre cop plorava per ell, per ell? no, aquest cop les llàgrimes no eren per ell, eren per mi.

Un somriure trist i amarg se'n va dibuixar al rostre, sí, aquest cop eren per mi.

Brostim

 I ja tornam a ser a  la tardor, sembla que fos ahir quan l'estiu arribava amb el seu carregament de tardes llargues, de céfirs suaus, de blaus barretjats amb cels, d'aigües turqueses amb farbalans d'escuma, d'arenes toves esquitxades de salnitre, de dringadera de petxines i saltironejar d'ones, de caricíes de sol i besades de mar...

Sí, sembla ahir i ja se n'ha anat, altre cop, adéu, tot just has partit i ja t'enyor, no he acabat de respirar el teu darrer alè i ja em falta l'aire, no he arrabassat el full del calendari i ja not la teva absència, encara no he baixat la mà després de l'adéu i ja et voldria donar la benvinguda altre cop.

Adéu estimat, adéu, saps que t'enyoraré cada dia fins la teva tornada.

Però ara, ara es temps de tardor, de escruixir de fulles, de volejar de branques, de ventades sobtades, de tempestes i tronadisses, d'olor de terra banyada, de raïm i esclatasangs, de vermada i de vi, de bunyols i panellets, de carabasses i difunts, de començaments i retrobades, sí, temps de tardor.

La seva arribada ha estat com una explosió de sensacions i sentiments que, d'una manera o altra havia de deixar sortir, fa massa temps que els guard, massa paraules callades, massa llàgrimes vessades, massa dolor sofert, massa amor tudat, massa necessitat continguda.

Es hora de llevar ancores, de posar la nau al paire i deixar-la seguir el seu camí.

Però com es fa? Com t'enfrontes al repte de viure quan cada cop és més dificil trobar una raò per fer-ho? Com pots compondre un somriure quan els teus llavis s'entossudeixen  a romandre clossos? Com pots il·lusionar-te  pensant en demà quan tens la certesa que serà una cruel repetició d'avui?

I el cor? I l'ànima? Com es fa per curar-los les ferides si mai  no deixan de sagnar?

El vent tardorenc em xiuxiueja històries a cau d'orella, i em diu que les escrigui i ho vull fer, necessit fer-ho, però em fa por haver perdut la pràctica de contar històries, com si ja hagués escrit totes les paraules del món i ja no pogués trobar res nou que dir, fa tant que vaig deixar a lloure el sac dels comptes! Va anar rellliscant fins caure al terra i el seu contingut es va  escampar pertot arreu, les idees rodolaren en totes direcciones, qui sap on són! No sé si serià capaç de retrobar-les i ficar-les altre cop al sac, rebostejar entre els fardells de sentiments amuntegats a les golfes i mirar de treure'n el  net o potser sigui temps de cercar-ne de noves i donar-les vida.
Però em fa por, sí, hi ha una cosa que m'espaordeix, tenc la estranya impresió de que ja no puc tornar a sentir les mateixes coses que abans, que soc incapaç d'estimar com temps ençà, que la cuïrassa que vaig construir per tal de protegir-me m'ha fet insensible, i no m'agrada, no vull.
Tenc enyorança d'aquell vell sentiment, que m'encogia l'ànima, que em feia sentir papallones a l'estómac, que em treïa la son a les nits, que em feia saltironejar el cor al pit quan escoltava la seva veu, que transformava les mans en colomes frissoses per llençar-se a acaronar el cos estimat ,que em feia saliquejar quan imaginava el tast dels seus llavis, que em despertava de matinada amb el cos traspuant dessig, que omplia les nits i els dies de joiosa i alhora angoixosa espera...
Sí, tenc enyorança  d'aquell estúpid atordiment que et fa anar amb un somriure badoc  pintat al rostre, d'aquell escanyament de gola que et talla l'alè, d'aquell bategar de cor desenfrenat, fins i tot de les ardents llàgrimes nocturnes i solitaries, del dolor, de la buïdor, del dessig, de l'oblit, enyorança de sentir-me viva.
Diuen que l'esser humà és un animal racional, no ho tenc massa clar, si ho fos les coses anirien d'una altra manera, sempre hem de cercar allò que no tenim i que, posiblement, ens farà més mal, però tant es, no aturam fins aconseguir-ho.
Tot això al cap i a la fi només són paraules, paraules i més paraules, bajanades sense sentit, divagacions sense importancia d'aquest capet meu mig trabucat, tenia ganes d'escriure i, basicament, el què volia dir es que tenc por.

 

Sí, por, no de sentir i expresar els meus sentiments, sino por de no tenir-ne.

Una de caperutxes

Corren les primeres hores de l'horabaixa del dijous sant i la plaça de l'hospital comença a tenir una activitat intensa, la gent s'acosta fins l'església per veure el sant Crist de la sang, d'altres lloguen cadires per veure la processó amb comoditat, les confraries començan a pujar els seus passos, espaiats al començament i casi a la correguda a mesura que s'acosta l'hora d'inici.

L'afluéncia de gent va augmentant , cofrares, costalers, músics, guardies..., onades de persones que pugen i baixen, gent a les finestres i balcons, renous de bandes musicals que s'acosten per diferents carrers, cadascuna interpretant una peça, acompanyant  el seu Crist o la seva Verge, i les notes s'encreuen en l'aire i creen una sola cançó, en ocasions complementaria i d'altres, la majoria dels casos, dissonant.

La plaça es va omplint d'imatges, de passos arrenglerats ocupant el seu lloc de partida.

Esplet de mares de déu amb l'esguard perdut a l'infinit, rostres desencaixats pel dolor, llàgrimes glaçades a les galtes en un etern i inacabable plor, mans enllaçades en un prec o obertes i alçades en actitud de súplica o potser de pregunta, esgarridores mostres del dolor d'una mare amb el cor trencat davant la mort del seu fill.

Crists penjats a la creu mostrant el seu patiment amb naturalitat tan descarnada que frega l'obscè.

Al pati, les primeres confraries comencen a formar, amb l'ordre pactat d'anys enrere, les altres s'hi van afegint a mesura que la nit avança.

Revoloteig de cofrares, asseguts, repenjats a les columnes,fent cua per anar al bany. Entrepans embolicats amb paper d'alumini, botelles d'aigüa, qualque panada casolana, sucs pels mes petits, crespells ensucrats, mistela. Cansament  acumulat al llarg de la setmana reflectit als ulls i amagat a les cames, als peus, als braços, a les esquenes.

El ciri i la caperutxa a una mà i a l'altra el mòbil, company fidel que ens acompanya pertot allà on anem, com si tinguéssim por de quedar per un moment desconectats de la resta del món.

Escolans que corren, que juguen, que criden, que mengen, que demanen, que es cansen i que ja no saben que fer per alleugerir l'espera.

La serp bellugadissa de caperutxes es va fent més i més llarga, negres, verdes, grogues, blanques, color de cel, marrons, morades...

Pampalluguejar de ciris que van formant un camí de foc i a mesura que la nit cau foragiten la foscor amb tremolosa timidesa.

De tant en tant, entremig dels cops dels tambors i els crits esgarrats de les trompetes, un altre so diferent s'obre pas amb monòtona cadència, un so metàlic i serrat: rossegar de cadenes que freguen el terra, mossegant en cada petjada la carn tova dels turmells, les veus enmudeixen, els ulls baixen i fins i tot la música sembla callar per escoltar el seu frec.

Cofraria rere cofraria, pas rere pas.

I el públic, variat i multicolor, ventall de contrastes.

Persones que miren amb recolliment i respecte, dones amb el rosari a les mans i murmuri de precs com una lledània infinita i al costat jovenetes amb jerseis estrets marcant pitrera i calçonets curts mostrant carn i cuixa, amb una indumentària més pròpia d'un altre tipus de marxa.

Nins amb cares avorrides, adormits damunt les seves mares, o amb els ulls carregats de son, que ni tan sols la promesa incerta d'un confit aconsegueix mantenir oberts.

I arriba el teu torn, pas rere pas, aturada rere aturada comences el camí, un trajecte conegut i mil vegades transitat, però que ara, amb el cansament de les hores d'espera afegit, es torna inhospit i esquerp, el carrer dels Oms sembla transformar-se en una montanya gegantina, un Everest inaccesible d'arribar al cim.

La presència de gent es torna minsa a qualque redol, les cadires buides fan palesa les fuites impacients dels qui han renunciat a seguir esperant.

I a la fi acabes, cansat ,però saps que demà tornaràs.

I el divendres sant hi tornes i el ritual es repeteix més o manco de la mateixa manera, amb l'única diferéncia que aquesta és la darrera.

Quan arribes a Santa Rita, l'església, curulla, guarda respectuós silenci, els penitents encaputxats mostram el nostre respecte i el cos de crist entra portat per quatre cofrares de la Calatrava.

Després de les pregaries el depositen dins el feretre i amb lentitud  estudiada deixen caure la tapa, el cop sec i escruixidor retrona per tota la cúpula i sents una fuetejada dins el pit, un any més tot s'ha complert.

Una onada de gent surt de mica en mica de l'esglèsia  i s'aboca i s'esmuny pels carrers dels voltants.

Els penitents obliden el seu cansament i amb un darrer esforç fan esperonejar el pas, les sandalies fan esmorteir  el renou de les petjades que es tornen silencioses, sols s'escolta el frú-frú del voleiar de capes que s'obrin com ales gegantines projectant la seva ombra en terra com un inmens rat penat.

La ciutat dorm, els tambors, les cornetes, les veus, les pregaries, els copsde vara, el tràfec de gent, el xuclar de confits, tots el sons que durant una setmana han recorregut els carrers de ciutat han desaparegut, tot torna a la seva llera, les nits recuperen la seva quietut, fins d'aquí a un any.

Però durant uns dies encara es podrà escoltar un so especial que ens recordarà els moments viscuts, les gotes de cera caigudes sobre l'asfalt fan xisclar les rodes del cotxes quan passen per damunt, com un udol llastimós, un darrer crit, el darrer so de la setmana santa.

Bones pasqües a tots.